Benvingut al bloc del cineclub de l'IES Jorge Juan d'Alacant.
Cada divendres, a les 18:00, al Saló d'Actes, podràs gaudir d'una nova pel·lícula.
Preguem als espectadors que ens segueixen cada setmana que siguen puntuals!!!


Normes del bloc

Pots comentar els nostres articles sempre que t'identifiques amb un nom real.

8 de desembre de 2008

La semilla del diablo


Basada en l'avui considerada clàssica novel·la d'Ira Levin, la trama gira entorn de Rosemary Woodhouse (Mia Farrow), una jove mestressa, esposa de l'actor de teatre Guy Woodhouse (John Cassavetes). La parella s'instal·la en un apartament en la cèlebre casa Bramford, un antic edifici d'apartaments en Manhattan amb una llegenda una miqueta sòrdida, a causa de les sinistres reputacions d'alguns antics residents.

Rosemary és una dona jove i alegre, totalment dedicada a la seva llar i al seu marit, amb qui anhela tenir un bebè. Guy, per la seva banda, desitja aconseguir la fama. Per circumstàncies accidentades, els Woodhouse traven amistat amb Roman (Sidney Blackmer) i Minnie (Ruth Gordon) Castevet, un matrimoni d'edat avançada, que viuen en el mateix pis i es converteixen en una espècie de "pares" substituts del jove matrimoni. Al poc temps, Guy accedeix que intentin tenir el fill tan desitjat i planegen la data ideal perquè Rosemary quedi embarassada. Aquesta nit, Rosemary té al·lucinacions i malsons, en les quals és aparentment violada per un ens inhumà.

A partir d'aquest moment, la història es desenvolupa a poc a poc, igual que l'embaràs del personatge i juga amb els seus temors: per què és que té greus molèsties al principi de l'embaràs? Què hi ha darrere de tantes atencions per part dels Castevet i els seus amics? Per què de cop i volta la carrera de Guy semblés desenganxar tan ràpid? Eventualment, Rosemary descobreix que els seus adorables veïns del costat, són adoradors de Satanàs i que en els seus rituals de màgia negra, s'utilitza sang de bebè. Serà que Guy ha pactat amb ells? Els va oferir el bebè? O per ventura tot sigui només la seva imaginació... està pertorbada? O serà tot una conspiració entorn d'alguna cosa encara molt pitjor...?

Aquesta setmana no deixem cap escena de la pel·lícula perquè vingueu a vore-la!


30 de novembre de 2008

Toma el dinero y corre

Aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix Woody Allen, i es noten ja moltes peculiaritats del seu estil, el fet de mesclar l´humor més bàsic, el patetisme del personatge, la seua mala sort amb un humor més intel·ligent, més elaborat. L´argument és prou senzill, ell és un lladre sense èxit, un delinqüent frustrat, un personatge patètic sense present ni futur, fins que, tot això canvia radicalment quan coneix l´amor, una noia que sap vore en ell el que ningú hem vist.Aquesta pel·lícula té el seu encant, no és de les millors.. però és la primera, té moments graciosos, ix ell, és en blanc i negre.. són alguns dels seus punts a favor.. i sobretot l´escena cèl.lebre de la fuga de la presó, amb eixa pistola feta amb una pastilla de sabó.. que dóna el pego molt bé, enganya als carcelers fins que la pluja destripa la màgia. La contra, és que es fa a voltes lenta, no té el ritme de la següent, Bananas, malgrat que també la història és més estàtica.. la misèria del protagonista. Primera pel·lícula dirigida per Woody Allen, que també està protagonitzada i del guió, és coautor amb Mickey Rose.
A continuació un petit fragment de la pel·lícula:

23 de novembre de 2008

Sólo mía

Aquesta setmana en el Cineclub fem una sessió especial. Amb motiu del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra la dona, el 25 de novembre, volem fer un homenatge a totes aquestes dones maltractades donant-los el nostre suport, que no estan soles.

“Sólo mía” és una pel·lícula de Javier Balaguer sobre els maltractaments de marits cap a les seves dones. Va ser amor a primera vista. AL principi, Ángela (Paz Vega) alimentava mil formes d'estimar a Joaquín (Sergi López) i quan ella va quedar embarassada, ambdós es van sentir benaurats. Fins que va arribar el primer retret, el primer crit i la primera bufetada. Només va ser necessari un mal dia perquè Joaquín, per primera vegada, la copegés brutalment.

16 de novembre de 2008

Million Dollar Baby

Aquesta espectacular pel·lícula de boxa està dirigida per Clint Eastwood, que protagonitza el paper de Frankie Dunn, un entrenador que ha representat als millors púgils durant la seva dilatada carrera en els quadrilàters. La lliçó més important que ha ensenyat als seus boxadors és el lema que guia la seva pròpia vida: per sobre de tot, protegeix-te primer a tu mateix. Després d'una dolorosa separació de la seva filla, Frankie ha estat incapaç durant molt temps d'acostar-se a altra persona. El seu únic amic és Scrap (Morgan Freeman), un ex-boxador que cuida del gimnàs de Frankie i sap molt bé que després de l'esquerp exterior del seu col·lega, hi ha un home que acudeix a missa diàriament des de fa 23 anys, buscant una redempció que fins a ara li eludeix. Llavors, Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) apareix un dia en el seu gimnàs. Maggie mai ha tingut molt, però si posseïx una cosa que molt poca gent en el món té: sap el que vol i està disposada a fer el que faci falta per a aconseguir-lo. En una vida de lluita constant, Maggie ha arribat fins a on està recolzant-se en el seu innat talent, impassible concentració i tremenda força de voluntat. Però més que gens, el que desitja és a algú que cregui en ella. L'última cosa que Frankie necessita en aquest món és assumir aquest tipus de responsabilitat i no diguem de risc. Sense embuts, li descriu a Maggie l'amarga realitat: ella és massa major, i ell no entrena a noies. Però la paraula no manca de significat quan no es té elecció. Incapaç d'abandonar la seva màxima ambició en aquesta vida, Maggie es pica cada dia en el gimnàs, amb l'únic suport de Scrap. Finalment, convençut per la infrangible determinació de Maggie, Frankie accepta a contracor entrenar-la. A partir d'aquest moment la vida d'ambdós canviarà radicalment.
.
A continuació el trailer:
.
.
“És una història d'amor sobre una persona turmentada per la seva falta de comunicació amb la seva filla, que descobreix a una filla adoptiva en aquesta noia obsessionada amb deixar petjada en el món de la boxa.”
Clint Eastwood

9 de novembre de 2008

Across the Universe

Film musical basat en temes dels Beatles que trasllada els seus dos amants protagonistes, Jude (Jim Sturges) i Lucy (Evan Rachel Wood) des dels molls de Liverpool fins a la psicodèlia creativa de Greenwich Village en Nova Cork i des dels carrers esquinçats per les revoltes en Detroit, fins als camps de mort de Vietnam.
L'última pel·lícula de Julie Taymor ("Frida"), una història d'amor recreada sota els efectes musicals, polítics i socials dels anys 60.
Across the Universe ens mostra una visió única d'aquests anys, plens de colorit, canvis i somnis.
A més de la seva gran banda sonora la pel·lícula conta amb la participació especial del famós cantant d'U2, Bono, l'actriu Salma Hayek, David Costello, Eddie Izzard i Joe Cocker.
A continuació un vídeo de la pel·lícula:
No hi falteu!

2 de novembre de 2008

Los lunes al sol


Aquesta setmana podrem gaudir al Cineclub d'una altra magnífica pel·lícula de Fernando León de Aranoa. Una ciutat al nord, costanera, dividida per una ria d'aigües verdes i oleaginoses. Molts homes i dones van deixar enrere el camp o el mar per a anar a treballar a les fàbriques, a les refineries, a la drassana. Però després va arribar la reconversió industrial. En el bar de Rico es reuneixen un grup d'amics, conversen en les hores mortes, es juguen les seves esperances en la màquina... en el bar es barregen els records i els projectes, es comparteixen les frustracions i les esperances. Com un fantasma, el tancament de la drassana planeja sobre ells. En el seu calendari tots els dies són festius, però en tots hi ha motiu per a la desesperació. Aquesta és la història dels que viuen la vida en diumenge, dels que passen els dilluns al sol. I parat significa estar sense empleu. Però en alguns països de Llatinoamèrica, parat també significa dempeus.

Cadascun dels personatges suporta i afronta aquesta nova situació amb estratègies i recursos distints: Santa (Javier Bardem) intenta mantenir una posició crítica i de inconformitat social, tracta de "menjar-se el món", encara que tot està ja en la seva contra; José (Luís Tosar) viu amb vergonya la seva sensació de dependència de la seva dona, i el caràcter se li va agriant, tornant-se més introvertit; Lino (José Ángel Egido) oculta la seva edat, tractant d'aparentar una imatge més juvenil per a trobar ocupació, però la seva por, ansietat i inseguretat són evidents; Amador (Celso Bugallo) és la imatge de l'home que s'ha aïllat, que ha deixat ja de lluitar, que no suporta que la seva dona li hagi abandonat. Cada personatge ens mostra diferents facetes de les dificultats dels homes en l'atur i en situacions de precarietat laboral.
Unes escenes de la pel·lícula:

25 d’octubre de 2008

El nombre de la rosa

Aquesta setmana podrem gaudir del film "El nombre de la rosa", pel·lícula ambientada a l'edat mitjana, que tracta sobre un monestir on estan succeint fets molt estranys, incloent la mort d'alguns dels monjos. Obligats pels fets, es decideixen a cridar Guillermo de Baskerville (Sean Connery), un famós investigador, frare franciscà, qui, amb el seu ajudant, Adso de Melk (Christian Slater), un novici benedictí, va descobrint proves que van més o menys indicant qui és el culpable, però sempre desapareixen les sospites ja que altres proves que les contradiuen, o bé a causa de la mort del suposat culpable.

Al començament, la pel·lícula es presenta explícitament com un palimpsest de la novel·la, és a dir que no pretén una exacta fidelitat però que és una obra que comparteix el mateix suport. El seu contingut és no obstant això molt fidel a la novel·la. Una clicada d’ull es fa a Umberto Eco, quan Guillermo de Baskerville en la biblioteca s'extasia sobre una obra d’«Umberto de Bolonya» (ciutat on Umberto Eco fa de professor).

La pel·lícula és construïda com la il·lusió de l'escala sense fi de Ronger Penrose (o d'Escher), escala on tindrà lloc d'altra banda el combat en l'incendi entre el monjo franciscà Guillermo de Baskerville, d'altra banda antic inquisidor, i un dels exbibliotecaris de l'abadia, Jorge de Burgos (altre clicada d’ull d'Umberto Eco, aquesta vegada, a Jorge Luis Borges i a la seva novel·la La Biblioteca de Babel).
A continuació una escena de la pel·lícula:

19 d’octubre de 2008

El Golpe

Una deliciosa i entretinguda pel·lícula de gàngsters en la qual Paul Newman i Robert Redford tornen a formar parella a les ordres de George R. Hill, tal com feren en Dos hombres i un destino (1969).

Un any després del primer lliurament de El Padrino es va rodar aquest film de tints clàssics que recrea el món dels gàngsters del Chicago dels anys 30. Han quedat per a la posteritat, a més d'una famosíssima banda sonora, escenes magistrals com la partida de pòker en el tren o l'estafa al correu de Lonnegan... Tot açò contat en un to continu de bon humor i amb constants sorpreses en el guió.

La pel·lícula conta la història d'un gran colp, o el que és el mateix, d'una gran estafa. El film presenta a Paul Newman (Henry Gondorff) en el paper d'expert lladre refinat i a Robert Redford (Johnny Hooker) com un estafador jove i apassionat... Robert Shaw dóna vida al gàngster víctima de l'estafa. La pel·lícula conta també amb actors secundaris de primera classe com Dana Elcar (agent Polk de la FBI) o Ray Walston (J.J. Singleton).

Johnny Hooker és un jove estafador que es guanya la vida amb treballs de poca importància. Forma bona parella amb Luther Coleman, un vell amic seu expert en tot tipus de fraus. No obstant això, per equivocació plomen a un dels correus del major gángster de la ciutat, Doyle Lonnegan. Hores després els perdonavides del gàngster liquiden a Luther i cerquen a Hooker per a matar-lo. És llavors quan Hooker va a la recerca d'Henry Gondorf per a proposar-li un pla veritablement arriscat: estafar a Doyle Lonnegan venjant així la memòria de Luther.

El Golpe (The Sting) va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de l'any, per davant d'altres pel·lícules nominades com El exorcista. També li va valdre a George Roy Hill el seu únic Oscar en direcció. És una pel·lícula entretinguda i ocurrent. I encara que data de l'any 1973 és de les d'abans. La caracterització dels diferents personatges és fantàstica. El guió és imprevisible i la trama desenvolupa de forma simultània diverses històries...

Ideal per a aquells que consideren que el cinema clàssic és avorrit i predictible.
Una pel·lícula sensacional.
A contonuació, dos videos de la pel·lícula:
T'esperem!

17 d’octubre de 2008

Barrio

Esta semana vamos a ver una película del director Fernando León de Aranoa. Sus protagonistas, Javi, Manu y Rai son tres quinceañeros de un barrio periférico y están condenados a pasar el largo verano en el suburbio. Se dedican a hablar de chicas y a compartir sus secretos, y ven como todas las familias tienen dinero para irse de vacaciones... salvo las suyas. Con mucho tiempo libre por delante, empiezan a cometer trapicheos para ir introduciendose paulatinemente en el mundo de la delincuencia. Siguen soñando y esperando con poder tomar uno de los barcos que se anuncian en los escaparates de las agencias de viajes, salir del barrio y ver el mar.


A continuación, una entrevista al director.

28 de maig de 2008

Casablanca

S'acaba el curs i s'acaba també la primera edició del Cineclub. Per a concloure hem pensat en una de les pel·lícules més mítiques de la història del cinema i que ha deixat per a l'imaginari col·lectiu escenes, diàlegs i música inoblidables.
La història se situa a la ciutat marroquina de Casablanca, des d'on els refugiats europeus de la Segona Guerra Mundial intentaven volar fins Lisboa i, des d'allí, cap els Estats Units. A Casablanca viu Rick (Humphrey Bogart), un nord-americà que ha decidit instal·lar-s'hi amb el seu amic pianista Sam (Dooley Wilson) i posar-hi un bar. Dos esdeveniments inesperat canviaran la vida tranquil·la de Rick: la custòdia d'uns documents robats als alemanys i el retrobament amb Ilse (Ingrid Bergman) anys després d'haver-se conegut a París.
Casablanca també és una pel·lícula política. El context de la Segona Guerra Mundial i el fet que part d'Europa haja estat ocupada pels nazis emmarca l'esquema històric que planteja el director (Michael Curtiz): els alemanys eren els enemics, els francesos més o menys confiables i els americans herois. Aquestes idees poden veure's en tots els personatges i en la forma com se'ns presenten, a més d'en intertextualitats com la citació a La gran ilusión com a proclama política i el cant de la Marsellesa per a protestar contra els nazis.
La cinta s'endugué el 1943 els Oscar a la millor direcció i a la millor pel·lícula.





26 de maig de 2008

Con faldas y a lo loco

Años 20. Dos músicos, Joe (Tony Curtis) y Jerry (Jack Lemmon), después de presenciar la matanza del día de San Valentín en la fría y ventosa Chicago, deciden camuflarse como mujeres en una orquesta femenina que viaja con destino a la soleada y cálida Florida....

Gloriosa farsa, sensacional juego de falsas identidades en la cual Billy Wilder se sirve de la parodia del cine de gángsters para filmar una de las mejores comedias de la historia del cine.

Escribe junto a su habitual colaborador I. A. L. Diamond un guión, al que no le sobra ni una frase, todo es un perfecto engranaje para situar las peripecias de la travestida pareja dentro de un sinfín de situaciones desternillantes, hilvanando con maestría una escena detrás de otra, ofreciendo una lección de agilidad narrativa y mostrando una humorística visión de la época de finales de los felices años veinte.

Ganó un Oscar por Mejor vestuario en blanco y negro (Orry-Kelly) y fue nominada para Mejor actor (Jack Lemmon), Mejor dirección de arte-set blanco y negro, Mejor fotografía en blanco y negro, Mejor director y mejor guión.

La película ha sido aclamada mundialmente como una de las mejores comedias jamás hechas (n.º 1 en la Lista de las grandes comedias de la American Film Institute y 14.º en la Lista de las 100 mejores películas americanas).

6 de maig de 2008

El hundimiento


Nominada a la Mejor Película de habla no inglesa la película El Hundimiento se situa en el Berlín de 1945. Una nación está a punto de sufrir su hundimiento. Una encarnizada batalla se libra en las calles de la capital. Hitler (Bruno Ganz) y su círculo de confianza se han atrincherado en el búnker del Führer. Entre ellos se encuentra Traudl Junge (Alexandra Maria Lara), secretaria personal de Hitler. En el exterior, la situación se recrudece. A pesar de que Berlín ya no puede resistir más, el Führer se niega a abandonar la ciudad. Mientras el sangriento peso de la guerra cae sobre sus últimos defensores, Hitler, acompañado de Eva Braun (Juliane Köhler), prepara su despedida final...
El guión es de Bernd Eichinger (El nombre de la rosa, La historia interminable) y se basa en la obra El hundimiento: Hitler y el final del Tercer Reich, del historiador Joachim Fest y Hasta el último momento: la secretaria de Hitler cuenta su vida, de Traudl Junge, secretaria del dictador junto a la escritora Melissa Müller.

23 d’abril de 2008

La ciudad de la alegría

La ciudad de la alegría es una película basada en la novela del mismo título de Dominique Lapierre. La trama se inicia cuando Max Lowe (Patrick Swayze), un médico estadounidense, sufre una crisis depresiva que le lleva a abandonar la medicina. De viaje en la India a la búsqueda de un significado para su vida, es atacado y robado a las afueras de un bar de Calcuta. Hazari Pal (Om Puri), que acaba de llegar a la ciudad con toda su familia en busca de trabajo, lo recoge y lo lleva al Dispensario de la Ciudad de la Alegría. Al frente del dispensario está Joan Bethel (Pauline Collins), mujer de mediana edad que lucha por ayudar a los más pobres de Calcuta. Joan le pide ayuda médica, en un principio se niega pero ante tanto dolor, accede a colaborar con el dispensario. Paralelamente, Hatazi, que había recogido a Max, necesita un trabajo para mantener a su familia pero encuentra problemas con la mafia local.
La visualización de la película estará precedida por una sesión fotogràfica en la que se reflejará la situación económica y social de la realidad índia y que servirá para situar al espectador en un contexto idóneo para entender lo que nos cuenta la obra.

15 d’abril de 2008

El verdugo

José Luis (Nino Manfredi), empleado en una funeraria, está pensando en emigrar a Alemania para convertirse en un buen mecánico. Enamorado de Carmen (Emma Penella), hija de Amadeo (José Isbert), un «administrador de justicia» que parece tener soluciones para todo, será sorprendido con ella en la intimidad, por lo que se ven obligados a casarse. Ante la acuciante falta de medios económicos y la necesidad de buscar un piso para fundar el nuevo hogar, Amadeo, que está a punto de jubilarse, convence a José Luis para que solicite la plaza de verdugo que va a dejar vacante, y con la que tendrá derecho a una vivienda. Basta con que José Luis herede la profesión de su suegro. Esa es la única condición que pone el Patronato de la Vivienda. Presionado por la familia, José Luis acepta y, convencido de que jamás ejercerá, se hace verdugo. Mientras no hay ejecuciones, la vida en la casa nueva transcurre plácidamente, pero un día llega el temido telegrama: debe ajusticiar a un condenado en Mallorca. La posibilidad de un indulto es su única esperanza.
Junto a Bienvenido, Mister Marshall, El verdugo es una de las mejores películas de Luís García Berlanga y del guionista Rafael Azcona que se convirtió en un alegato contra la pena de muerte. A pesar del argumento trágico que conlleva, el verdugo es una comedia negra, con un José Isbert espléndido en su papel de verdugo.


10 d’abril de 2008

La vida es bella


Guido (Roberto Benigni) es un hombre que vive en la Italia prefascista y que sueña con tener su propia tienda de libros. Un día conoce a Dora, una joven maestra de la que se enamora perdidamente. Tras conseguir su amor se casan, tienen un hijo y montan la tienda de libros. Sin embargo los problemas aparecen pronto y toda la familia es reclutada en un campo de concentración donde sufren, por separado, la guerra.
Con dos partes claramente diferenciadas y opuestas una romántica y otra totalmente dramática, Benigni explota magistralmente en La vida es bella el sentimiento, consiguiendo embaucar al espectador y hacerlo partícipe de la penas y alegrías de los protagonistas. El director italiano es un genio capaz de convertir lo más triste en algo gracioso, de arrancar una sonrisa, de hacer llorar y lo que es aún más difícil, hacer reír.


7 de març de 2008

La vida de Brian

Brian nace en un pesebre de Belén el mismo día que Jesucristo. Un cúmulo de desgraciados y tronchantes equívocos le harán llevar una vida paralela a la del verdadero Hijo de Dios. Sus pocas luces y el ambiente de decadencia y caos absoluto en que se halla sumergida la Galilea de aquellos días, le harán vivir en manos de su madre, de una feminista revolucionaria y del mismísimo Poncio Pilatos, su propia versión del calvario.Considerada la quintaesencia de la "demencia" Python.
Una obra de arte del humor y la ironía, no esperes carcajadas provocadas por la película, pero sí más de hora y media de sonrisa que se te queda varios días y que sin embargo hace a la vez pensar sobre lo trivial de la realidad histórica convertida en leyenda por los años o por los terceros observadores y no protagonistas.

Para que se puedan hacer una idea mas o menos de la irrealidad de la pelicula hay que ver algunas frases de ella:
  • Judio: Bien , pero aparte de la educación, las carreteras, la sanidad, la irrigación, el vino, los hospitales, el orden público, el sistema de alcantarillado y la sanidad pública. ¿Que han hecho los romanos por nosotros?
  • "Lo siento, no tengo pipas. Tengo higadillos de erizo, y bazos de ocelote... ¿Quieres morros de nutria?"
  • ''Creo que ha dicho 'Bienaventurados los queseros'".
    • Espectador de Jesucristo
  • "¿Por qué precisamente los queseros?"
    • Espectadora
  • "Hombre, no hay que tomarlo literalmente, se refiere a todos los fabricantes de productos lácteos."
    Marido de la espectadora.
Pero para ver algun adelante de la pelicula de la semana que viene hace falta verlos de verdad:
Alguna escena 1, 2.

Y una reseña hitorica para no llegar alli sin saber de que nos hablan.

4 de març de 2008

Solas

La soledat és el tema principal d'aquesta pel·lícula "Solas", soledat que ve del desarrelament que causa l'emigració del camp a la ciutat.
Solas ens parla de la situació de la soledat i de la falta d'estima que viuen moltes persones en la nostra societat, així com del maltractament. Una mare que va uns dies a la ciutat i viu en sa casa amb sa filla, la protagonista, ens condueix per tres històries sobre la necessitat d'afecte. Benito Zambrano ha construït una història a partir de la relació entre quatre personatges: un vell malalt que insulta la dona i no vol saber res de la filla; la dona que, malgrat les dificultats, encomana dolcesa; la filla que ha d'aprendre a viure sense amargor; i el vell veí que viu sol amb el seu gos Aquiles.
El director intenta reflexionar sobre la necessitat d'afecte i la diversitat de maneres de satisfer aquesta necessitat, promou la responsabilitat en el terreny de la sexualitat a partir de la discussió de distintes situacions plantejades en la pel·lícula i identifica diferents formes de violència de gènere i maltractament.



25 de febrer de 2008

Psicosis

Psicosis es una película dirigida por Alfred Hitchcock en el año 1960. La película se ha convertido en un clásico del cine de terror y suspense. Está basada en la novela Psycho escrita por Robert Bloch. La película está protagonizada por Anthony Perkins, que dará vida a Norman Bates, uno de los más célebres psicópatas de la historia del cine. Pertenece a esta cinta una de las escenas más conocidas de la historia, la del asesinato de Marion Crane (Janet Leigh) en la ducha, acompañado por la famosa música de Bernard Herrmann. Otra de las célebres escenas de la película que pasó a la historia del cine es cuando se ve un primer plano del impresionante ojo de Marion Crane después de ser asesinada y la cámara se aleja mientras gira sobre sí misma.
La historia cuenta como Marion Crane (Janet Leigh), una joven de Phoenix, comete un robo en su empresa y huye. Decide huir sin estar segura a donde, solo con la incertidumbre de ser descubierta, preocupada y cansada decide detenerse en un motel de la carretera, regentado por un amable pero inquietante personaje (Anthony Perkins) que vive con su madre. La joven es asesinada y su amante, su hermana Lila (Vera Miles) al igual que un investigador privado de la empresa emprenden una peligrosa búsqueda que les llevará hasta el nombrado motel, donde descubrirán el secreto del propietario y de su autoritaria madre.

Os dejo la típica escena de la ducha...


Con un corte de la banda sonora de la película... No em digueu que no acollona!!!


Y con una página de curiosidades sobre el rodaje.

18 de febrer de 2008

La cena de los idiotas

Res millor que pegar-nos quatre risses per a relaxar tensions i seguir endavant amb aquest projecte. Així que la pel·lícula d'esta setmana ens ve la mar de bé.
Le dîner de cons és l'adaptació d'una obra de teatre homònima que també va dirigir Francis Veber. Molt en la línia del conegut teatre de l'absurd, el film ens explica la història d'un grup d'amics de classe alta que cada dimecres organitza un sopar on han d'anar-hi acompanyats d'un "idiota". Qui aconseguisca presentar-se amb "l'idiota major", guanya l'aposta de la setmana.
Una nit Brochant aconsegueix convidar a qui ell considera el més idiota de tots: François Pignon, un funcionari que s'entreté creant construccions amb mistos. Amb l'arribada d'aquest nou personatge s'encenta una història plena de comicitat però amb un rerefons gens menyspreable: la hipocresia de riure's d'un altre.

Voilà un fragment:

11 de febrer de 2008

Prejudicis, però de bon rotllo

Hi havia fet un comentari però m’ha quedat massa llarg, així que (aprofitant que esta setmana no hi ha pel·lícula) m’he estimat més fer una entrada per tractar de tancar alguns punts que van despertar controvèrsia durant la setmana passada.

Si voleu proposar pel·lícules, ja sabeu què heu de fer. Hi ha una comissió de la qual podeu formar part. Clar que això comporta una responsabilitat i una faena que no tothom està disposat a afrontar. Queixar-nos sí, però treballar no. Ai...

- Llegiu llibres a classe per petició popular, o el professorat fa una tria prèvia del que és més bàsic?

- Apreneu continguts de matemàtiques per petició popular, o hi ha gent que s’encarrega de programar-los?

- Decidiu per petició popular quines espècies naturals són les que heu de conéixer o ja estan destriades?

- Seleccioneu per petició popular els fets històrics que us semblen més interessants, o els heu de conéixer tots per a poder ser crítics?

Doncs amb les pel·lícules igual, xiquets. Recordeu que el Cineclub és una activitat extraescolar que organitza el professorat, i com totes les extraescolars és el professorat qui tria els continguts: per coneixement, per pedagogia i perquè per una qüestió d’edat ha vist més pel·lícules que l’alumnat i en té una visió més àmplia. Els professors estem per a guiar-vos en la vostra etapa d’aprenentatge, o és que se us ha oblidat?

La qual cosa no treu que s’escolte la comissió i que s’intente incloure el material que es considera interessant. 6 de les 13 pel·lícules passades han estat proposades per l’alumnat. No us sembla un bon percentatge?

Ja sabeu, aquells que em patiu a classe, com m’agrada fer-vos polemitzar, que poseu damunt la taula totes les parts d’un conflicte i que us queixeu quan no hi esteu d’acord amb un fet en concret. Però hi ha maneres i s’ha d’acceptar la decisió majoritària o el pacte final entre les parts.

En diverses reunions de la setmana passada ja s’hi va pactar un nou pla de treball que es durà endavant a partir de la setmana que ve (torne a repetir que esta setmana no hi ha cinema). Nosaltres, de la nostra banda, acceptem que potser hem comés alguns erros i treballem per a solventar-los. Què més s'ha de parlar si ja hem quedat d'acord?

Així que s’ha acabat el boikot a les pel·lícules que desconeixeu (perquè cap dels boikotejadors havia vist la pel·lícula), accepteu que els clàssics són imprescindibles per a formar-se una opinió pròpia i sobretot veniu al cine (la pròxima serà La cena de los idiotas) deixant de banda, d’una vegada per totes, els prejudicis: al cinema i a la vida (d’això se’n diu maduresa).

Dèlia

3 de febrer de 2008

El tesoro de Sierra Madre

Ni una setmana més. No podíem deixar passar més temps sense fer-li un homenatge a l'inspirador d'aquest Cineclub. Aquesta setmana una del Bogart!
Entre 1943 i 1951 Humphrey Bogart protagonitza el major nombre de pel·lícules de tota la seua carrera, una època que finalitza amb l'obtenció de l'Oscar a millor actor per La Reina d'Àfrica. D'aquesta època és precisament la pel·lícula que posarem divendres: El tesoro de Sierra Madre (1947), de John Huston, basada en una novel·la de Bruno Traven.
La història és senzilla: un indigent nord-americà arriba a terres mexicanes i s'alia amb altres dos personatges per trobar or a les muntanyes. Una pel·lícula sobre l'avarícia, la cobdícia i els valors materials de la vida on l'èsser humà utilitza la violència, la desconfiança i l'odi per aconseguir desenvolupar els seus anhels.
Una gran pel·lícula del "cinema de sempre" que és ineludible, de les que s'han de vore. Molt ben narrada i guardonada amb diversos Oscar: a John Huston per la direcció i a Walter Huston com actor secundari.

Una visita per la Sierra Madre real i per algunes curiositats sobre Humphrey Bogart.

Vos deixem un fragment de 16 segons en versió original. La conversa entre el protagonista i un mexicà que perd part de la seua gràcia en la versió doblada.

25 de gener de 2008

Kamchatka


Kamchatka, un sitio remoto, desconocido, ubicado en algún lugar del mapa: el lugar preciso "desde donde resistir".
Resistir es también la estrategia que ponen en práctica en la vida los protagonistas de la película de Marcelo Piñeyro. Transcurre el año 1976 y Argentina ya está sumida en plena dictadura militar; socios, amigos y vecinos son desaparecidos y cualquiera puede ser el próximo en ser llevado para no volver. Lejos de ser una película política o panfletaria, Kamchatka (2002) toma este contexto como punto de partida de una trama que se centra en la vida cotidiana de una familia que se siente amenazada y decide esconderse. Sin demasiados preámbulos y explicaciones, ni motivos declarados, madre (Cecilia Roth), padre (Ricardo Darín) y sus dos pequeños hijos parten hacia algún rincón de Buenos Aires.
De principio a fin, el relato está construído desde el punto de vista del mayor de los hermanos (Matías, de diez años); es su voz en off la que narra situaciones y revela pensamientos. Hechos históricos y referencias concretas a la realidad argentina quedan en segundo plano para dar paso a la mirada del chico, a su aprendizaje a través de los juegos y la lectura, a su percepción de un momento doloroso que es el umbral hacia la madurez.

Se pueden ver los 7 primeros minutos en este vídeo:

19 de gener de 2008

Sense and sensibility


La pel•lícula que posarem la pròxima setmana és una de les moltes adaptacions cinematrogràfiques (encertades) que s'han fet de l'obra Sentit i sensibilitat (1811) de l'escriptora britànica Jane Austen. Les seues novel•les, la majoria de les quals signava amb pseudònim (procediment habitual en les narradores dels segles XVIII i XIX) formen part del llistat de clàssics de la literatura anglesa i encara ara són molt reeditades.
L'adaptació cinematogràfica de 1995 (que va guanyar el Globus d'Or, l'Os d'Or i un Oscar per a Emma Thompson al millor guió adaptat), conta la història de tres germanes òrfenes que viuen recloses en el camp obligades pel seu germà, i mostra la crítica a una societat tancada en ella mateixa, classista i plena de contradiccions internes.
Gairebé una obra mestra molt ben filmada amb actuacions d'actors tan coneguts com Kate Winslet, Gemma Jones, Hugh Grant o Emma Thompson. Una oportunitat immillorable per a apropar-nos a la literatura anglesa del XIX i a una autora valenta i literalment espectacular: Jane Austen.

11 de gener de 2008

Un franco, 14 pesetas


Ambientándonos en la España de 1960, en el inicio del desarrollo español, el reajuste de la industria y el despido de muchos obreros, encontramos a Martín (Carlos Iglesias) a su mujer Pilar (Nieve de Medina) y a su hijo, Pablo, de cinco años que comparten el sótano de sus padres, porteros de la finca. La situación provoca que, con el impulso de Marcos (Javier Gutierrez) amigo de Martín, decidan emigrar a Suiza, aunque sin contrato de trabajo y haciéndose pasar por turistas en la aduana. Pilar y Pablo se marchan un año después, uniéndose a Martín en una vida muy diferente a la que dejan detrás. El pequeño Pablo se enfrentará a cambios drásticos en poco tiempo: ver marchar a su padre, cambiar también él de país, crecer en un entorno diferente, aprender otro idioma… Sin embargo, allí tendrá una vida tan feliz y cómoda que lo realmente duro será volver a España.

Dirigida e interpretada por Carlos Iglesias
es fácil entender el porqué de esta pelicula, que seguramente hacia tiempo que la tenia en mente, porque parece ser la historia de su vida. De lo mejor de la pelicula es el tono con que se trata la historia. Un tono agridulce muy apropiado. No se cae en una excesiva euforia ni en un drama exagerado. Las reacciones de los personajes son muy comprensibles, ademas de la labor de los tres actores principales, Carlos Iglesias, Javier Gutierrez y Nieve de Medina, los cuales están muy creíbles en sus respectivos papeles.

8 de gener de 2008

El gran dictador


Tornem de vacances amb les energies cineforumistes renovades i amb moltes ganes de seguir visualitzant cinema de qualitat que ens ajude a entendre el món en què vivim. Charles Chaplin és, sens dubte, una aposta segura pel cinema ben fet, pel classicisme i per la crítica aguda a la societat.
Chaplin mateix va escriure i va dirigir El gran dictador (1940), una sàtira contra el fascisme i Adolf Hitler que, a més, va ser la primera i l'última pel·lícula en què Chaplin parlà. El director començà a rodar l'obra després que esclatara la segona Guerra Mundial però a Alemanya no es va estrenar fins el 1958 i a l'Estat espanyol va estar censurada fins el 1976.
La pel·lícula mostra l'horror dels conflictes armats i l'absurditat dels governs fascistes i totalitaris, però al mateix temps considera el missatge d'esperança i de confiança en la pau i la justícia. Un clàssic que no passa de moda i que posà els ciments de la sàtira contemporània.