Sense and sensibility

La pel•lícula que posarem la pròxima setmana és una de les moltes adaptacions cinematrogràfiques (encertades) que s'han fet de l'obra Sentit i sensibilitat (1811) de l'escriptora britànica Jane Austen. Les seues novel•les, la majoria de les quals signava amb pseudònim (procediment habitual en les narradores dels segles XVIII i XIX) formen part del llistat de clàssics de la literatura anglesa i encara ara són molt reeditades.
L'adaptació cinematogràfica de 1995 (que va guanyar el Globus d'Or, l'Os d'Or i un Oscar per a Emma Thompson al millor guió adaptat), conta la història de tres germanes òrfenes que viuen recloses en el camp obligades pel seu germà, i mostra la crítica a una societat tancada en ella mateixa, classista i plena de contradiccions internes.
Gairebé una obra mestra molt ben filmada amb actuacions d'actors tan coneguts com Kate Winslet, Gemma Jones, Hugh Grant o Emma Thompson. Una oportunitat immillorable per a apropar-nos a la literatura anglesa del XIX i a una autora valenta i literalment espectacular: Jane Austen.

Un franco, 14 pesetas

Ambientándonos en la España de 1960, en el inicio del desarrollo español, el reajuste de la industria y el despido de muchos obreros, encontramos a Martín (Carlos Iglesias) a su mujer Pilar (Nieve de Medina) y a su hijo, Pablo, de cinco años que comparten el sótano de sus padres, porteros de la finca. La situación provoca que, con el impulso de Marcos (Javier Gutierrez) amigo de Martín, decidan emigrar a Suiza, aunque sin contrato de trabajo y haciéndose pasar por turistas en la aduana. Pilar y Pablo se marchan un año después, uniéndose a Martín en una vida muy diferente a la que dejan detrás. El pequeño Pablo se enfrentará a cambios drásticos en poco tiempo: ver marchar a su padre, cambiar también él de país, crecer en un entorno diferente, aprender otro idioma… Sin embargo, allí tendrá una vida tan feliz y cómoda que lo realmente duro será volver a España.

Dirigida e interpretada por Carlos Iglesias
es fácil entender el porqué de esta pelicula, que seguramente hacia tiempo que la tenia en mente, porque parece ser la historia de su vida. De lo mejor de la pelicula es el tono con que se trata la historia. Un tono agridulce muy apropiado. No se cae en una excesiva euforia ni en un drama exagerado. Las reacciones de los personajes son muy comprensibles, ademas de la labor de los tres actores principales, Carlos Iglesias, Javier Gutierrez y Nieve de Medina, los cuales están muy creíbles en sus respectivos papeles.

El gran dictador

Tornem de vacances amb les energies cineforumistes renovades i amb moltes ganes de seguir visualitzant cinema de qualitat que ens ajude a entendre el món en què vivim. Charles Chaplin és, sens dubte, una aposta segura pel cinema ben fet, pel classicisme i per la crítica aguda a la societat.
Chaplin mateix va escriure i va dirigir El gran dictador (1940), una sàtira contra el fascisme i Adolf Hitler que, a més, va ser la primera i l'última pel·lícula en què Chaplin parlà. El director començà a rodar l'obra després que esclatara la segona Guerra Mundial però a Alemanya no es va estrenar fins el 1958 i a l'Estat espanyol va estar censurada fins el 1976.
La pel·lícula mostra l'horror dels conflictes armats i l'absurditat dels governs fascistes i totalitaris, però al mateix temps considera el missatge d'esperança i de confiança en la pau i la justícia. Un clàssic que no passa de moda i que posà els ciments de la sàtira contemporània.

Fent comptes

Aprofitem el període de vacances blocaires per a fer balanç dels tres primers mesos de funcionament. Com sabeu el bloc va començar a funcionar el 12 de setembre, i des d’aleshores hem rebut 1600 visites. Algú farà la maldat de comentar allò de “sempre som els mateixos”, doncs clar! O és que penseu que els lectors de l’ABC visiten El País només per ampliar el nombre de visites?
Si voleu, però, podem concretar: d’aquestes 1600 “visites”, 518 se n’han fet des d’adreces IP diferents, la qual cosa vol dir que des de 518 ordinadors del món s’ha visitat la nostra pàgina. Des de l’estat Espanyol ens han visitat 297 vegades, 1296 des dels EUA, 16 des de la resta d’Europa, 2 des de Suècia, 1 des de la Gran Bretanya i algunes més des de llocs no identificats.
Tenim una mitja de 25 visites diàries, sobretot els dimecres, però el dia que més en vam tindre fou el 20 d’octubre amb 126 visites. Per mesos el tema queda més o menys com indica la taula si piqueu damunt (tenint en compte que setembre i desembre no són mesos complets):


La majoria de visites es produeixen des d’accessos directes (714), un altre gran nombre des d’algun motor de cerca (401) i altres des de l’apartat de novetats de la pàgina de l’IES (296). El bloc “La última sesión” ens ha tingut enllaçats i des de la seua pàgina també s’han produït algunes visites.

Som els primers que apareixem a Google si busqueu “cineclub bogart”, per davant de tota la resta de CineclubsBogarts del món mundial (amb o sense cometes), clar que si només posem “cineclub”, Google ens relega més de 300 posicions (ingrat!).

Doncs això és més o menys tot el que diuen les estadístiques. Només ens queda desitjar-vos BONES FESTES, que descanseu i disfruteu al mateix temps i que els Reis vinguen carregats!!!

Apa! I de regal una nadala diferent, que no s'hi diga...

Granujas de medio pelo

Després del pont i per acabar amb un somriure el primer trimestre del Cineclub, ens ha semblat una brillant idea passar-ne una de Woody Allen. Granujas de medio pelo (2000) va ser la pel·lícula número 32 del director nord-americà i ràpidament es va convertir en la més taquillera fins aleshores.
La història és senzilla i a bastament coneguda: un grup d'expresidiaris (amb Ray Winkler al capdavant) se les ha d'enginyar per atracar un banc. A partir d'aquí li heu de sumar un guió punyent, unes situacions insòlites, una gran quantitat de gags i una evolució de l'acció inesperada... et voilà Woody Allen en estat pur.
Ja voreu com riurem. Vos esperem el pròxim divendres 14.
Algunes crítques ací i ací. I més avall un fragment de la pel·lícula i un monòleg del director subtitulat de l'any '65, per si algú vol practicar l'anglés i sentir-li la veu.