Benvingut al bloc del cineclub de l'IES Jorge Juan d'Alacant.
Cada divendres, a les 18:00, al Saló d'Actes, podràs gaudir d'una nova pel·lícula.
Preguem als espectadors que ens segueixen cada setmana que siguen puntuals!!!


Normes del bloc

Pots comentar els nostres articles sempre que t'identifiques amb un nom real.

8 de gener del 2008

El gran dictador


Tornem de vacances amb les energies cineforumistes renovades i amb moltes ganes de seguir visualitzant cinema de qualitat que ens ajude a entendre el món en què vivim. Charles Chaplin és, sens dubte, una aposta segura pel cinema ben fet, pel classicisme i per la crítica aguda a la societat.
Chaplin mateix va escriure i va dirigir El gran dictador (1940), una sàtira contra el fascisme i Adolf Hitler que, a més, va ser la primera i l'última pel·lícula en què Chaplin parlà. El director començà a rodar l'obra després que esclatara la segona Guerra Mundial però a Alemanya no es va estrenar fins el 1958 i a l'Estat espanyol va estar censurada fins el 1976.
La pel·lícula mostra l'horror dels conflictes armats i l'absurditat dels governs fascistes i totalitaris, però al mateix temps considera el missatge d'esperança i de confiança en la pau i la justícia. Un clàssic que no passa de moda i que posà els ciments de la sàtira contemporània.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

EL GRAN DICTADOR
Ja l'havia vista... Però cada volta que la veig em ric més...
M'encanta!!
No hi ha paraules per a descriure el discurs final...

Anònim ha dit...

La pel·lícula és, sense dubtes, una de les grans de la història del cinema. Meravellosa.
El discurs final emociona cada vegada que es veu, per la posada en escena de davant de quins personatges el fa i, evidentment, pel seu contingut que no s'ha d'oblidar mai. Encara recorde perfectament allà per l'any 77 o 78 quan es va estrenar a Alacant i tota la gent que omplia el cinema aplaudint desprès del discurs. Aquell discurs, per un país que començava a caminar per la democràcia significava moltíssim.
L'emoció que produeix el discurs sempre la compare, per la semblança del significat, amb la que produeix escoltar "la Marsellesa" cantada per tota la gent que hi ha al "cafè de Rick" en la pel·lícula Casablanca.
Una última cosa, si us ha agradat tant la pel·li, és molt recomanable "to be or not to be" "ser o no ser" de Ernest Lubistch, tambè una obra mestra amb temàtica paral·lela, època similar (any 42) i tractament sarcàstic i crític del nazisme. Tot un clàssic.